 |
| Il·lustració del 2012. |
Vaig voler recordar aquella imatge amb un nou dibuix de Josep Vidal en el seu entorn actual de Sant Pacià, sense oblidar el seu pas per Santa Maria del Mar i la Mercè. Un diaca viu la pastoral entre les persones, els amics de la parròquia que comparteixen la comunitat paroquial.
També em va demanar fer participar en la festa amb un petit discurs recordant el nostre grup de revisió de vida i el seu tarannà com a consiliari. Reprodueixo el text per recordar la festa d'en Josep.
 |
| Il·lustració de fa 25 anys. |
En Josep Vidal m’ha demanat que digui unes paraules, que faci una petita contribució a aquesta festa, en nom de totes les persones que hem seguit la trajectòria del nostre amic com a cristià i com a diaca.
Fa 25 anys vam ser testimonis de
l’ordenació del nostre amic. Evidentment
nosaltres i ell erem molt més joves. En Josep era el nostre
consiliari en un grup del Moviment
Universitari d’Estudiants Cristians, i nosaltres els seus pardalets. Recordo
perfectamente la sobèrbia dels nostres arguments que sempre anaven a xocar amb
el mur del sentit comú d’en Josep.
Perquè en Josep és un home espiritual, però un home que mira els cors i
no els núvols. En Josep Vidal és un cristià amb els peus a terra. I com que el
seu tarannà és el tarannà de la gent, de la vida cristiana arrelada en la
quotidianitat, de la religió viscuda com una experiència realmente propera,
tangible, comunitaria i, sobretot, afectuosa, en aquell moment topàvem amb les
seves preguntes.
El gran repte del nostre diaca era
i és recordar-nos cada dia que som una comunitat i que ens estimem com a
cristians per a què siguem conscients de la normalitat de la nostra vivència.
Nosaltres, i molts dels que sou a
la celebració d’avui, vam ser testimonis d’una manera de viure el diaconat
fonamentat en una crida, en una vocació, una missió i un pla d’acció. Avui
tornem a ser-ne testimonis.
Fa més de 25 anys, en Josep Vidal
va escoltar la crida de Déu. Va escoltar, va discernir i va experimentar la febre
d’una crida que l’empenyia a posar-se al servei de la comunitat. La vocació
d’en Josep era doble: volia seguir
el camí de Sant Josep i el camí de Sant Pere. I va resoldre el dilema aplegant
les dues vocacions a través de la tasca del diaca. Tanmateix, us he de dir que
el nostre amic hauria estat diaca de cor encara que no hagués estat diaca
formal, perquè la seva vocació era forta i fonamentada en l’amor a la família. (De
vegades oblidem el poder del camí de la paternitat, però la paternitat és un
bon exemple de l’actitud del consiliari: saber escoltar, acompanyar, estimar i
no dirigir ni invadir la vida dels altres)
És així com podem entendre la
missió d’en Josep Vidal, una missió diaconal acolorida per la seva forta
personalitat: escoltar, acompanyar, estimar i provocar.
 |
| Dibuix del llibret. |
El “per què” d’en Vidal és la clau
de volta del seu carisma. Quan et pregunta “per què” no espera una resposta de
llibre, ni hi ha voluntat de mestratge, ni la curiositat del cotilla. Tampoc no
es vol situar intel·lectualment per sobre de ningú ni demostrar amb sobèrbia
que és una pregunta retòrica. Perquè en Josep ja coneix la resposta. No és un
“per què” de Mourinho, és un “per què” íntim, un mecanisme per aturar la teva
dispersió o presunció i ajudar-te a centrar el pensament. En definitiva és un
“per què”ple d’humanitat.
El pla d’acció del diaca Vidal és
simple: Jesús ens ensenya com transformar la nostra vida i la dels altres, com
caure i aixecar-se, com superar la foscor i anar cap a la llum. Però sense
donar lliçons. Sempre, tocant de peus a terra.
Fa 25 anys en Josep em va demanar
un dibuix pel llibret de la seva ordenació i el vaig dibuixar al carrer, entre
la gent. Avui res no ha canviat, el dibuix és nou, però el missatge és idèntic.
Josep, gràcies per aquesta
capacitat de ser diaca i cristià entre els cristians.
Josep Rom
 |
| El grup de revisió de vida. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada