dissabte, 21 d’abril de 2012

La festa de Josep Vidal, 25 d'un diaca al servei de l'Església de Barcelona


Il·lustració del 2012.
El 29 de gener de 2012 l'amic Josep Vidal va celebrar amb la família i els amics els 25 anys de la seva ordenació com diaca permanent de l’Església de Barcelona en una cerimonia presidida per Mons. Sebastià Taltavull. Ens vam trobar a la seva actual parròquia de Sant Pacià i em va demanar una invitació i un llibret per recordar l'ordenació de fa 25 anys (1986).

Vaig voler recordar aquella imatge amb un nou dibuix de Josep Vidal en el seu entorn actual de Sant Pacià, sense oblidar el seu pas per Santa Maria del Mar i la Mercè. Un diaca viu la pastoral entre les persones, els amics de la parròquia que comparteixen la comunitat paroquial.

També em va demanar fer participar en la festa amb un petit discurs recordant el nostre grup de revisió de vida i el seu tarannà com a consiliari. Reprodueixo el text per recordar la festa d'en Josep.




Il·lustració de fa 25 anys.
Bon dia,

En Josep Vidal m’ha demanat que digui unes paraules, que faci una petita contribució a aquesta festa, en nom de totes les persones que hem seguit la trajectòria del nostre amic com a cristià i com a diaca.

Fa 25 anys vam ser testimonis de l’ordenació del nostre amic. Evidentment nosaltres i ell erem molt més joves. En Josep era el nostre consiliari  en un grup del Moviment Universitari d’Estudiants Cristians, i nosaltres els seus pardalets. Recordo perfectamente la sobèrbia dels nostres arguments que sempre anaven a xocar amb el mur del sentit comú d’en Josep.  Perquè en Josep és un home espiritual, però un home que mira els cors i no els núvols. En Josep Vidal és un cristià amb els peus a terra. I com que el seu tarannà és el tarannà de la gent, de la vida cristiana arrelada en la quotidianitat, de la religió viscuda com una experiència realmente propera, tangible, comunitaria i, sobretot, afectuosa, en aquell moment topàvem amb les seves preguntes.
El gran repte del nostre diaca era i és recordar-nos cada dia que som una comunitat i que ens estimem com a cristians per a què siguem conscients de la normalitat de la nostra vivència.

Nosaltres, i molts dels que sou a la celebració d’avui, vam ser testimonis d’una manera de viure el diaconat fonamentat en una crida, en una vocació, una missió i un pla d’acció. Avui tornem a ser-ne testimonis.

Fa més de 25 anys, en Josep Vidal va escoltar la crida de Déu. Va escoltar, va discernir i va experimentar la febre d’una crida que l’empenyia a posar-se al servei de la comunitat. La vocació d’en Josep era doble:  volia seguir el camí de Sant Josep i el camí de Sant Pere. I va resoldre el dilema aplegant les dues vocacions a través de la tasca del diaca. Tanmateix, us he de dir que el nostre amic hauria estat diaca de cor encara que no hagués estat diaca formal, perquè la seva vocació era forta i fonamentada en l’amor a la família. (De vegades oblidem el poder del camí de la paternitat, però la paternitat és un bon exemple de l’actitud del consiliari: saber escoltar, acompanyar, estimar i no dirigir ni invadir la vida dels altres)
És així com podem entendre la missió d’en Josep Vidal, una missió diaconal acolorida per la seva forta personalitat: escoltar, acompanyar, estimar i provocar.

Dibuix del llibret.
La primera frase que vaig escoltar del meu consiliari en la primera reunió d’ara fa 26 anys va ser: per què?

El “per què” d’en Vidal és la clau de volta del seu carisma. Quan et pregunta “per què” no espera una resposta de llibre, ni hi ha voluntat de mestratge, ni la curiositat del cotilla. Tampoc no es vol situar intel·lectualment per sobre de ningú ni demostrar amb sobèrbia que és una pregunta retòrica. Perquè en Josep ja coneix la resposta. No és un “per què” de Mourinho, és un “per què” íntim, un mecanisme per aturar la teva dispersió o presunció i ajudar-te a centrar el pensament. En definitiva és un “per què”ple d’humanitat.

El pla d’acció del diaca Vidal és simple: Jesús ens ensenya com transformar la nostra vida i la dels altres, com caure i aixecar-se, com superar la foscor i anar cap a la llum. Però sense donar lliçons. Sempre, tocant de peus a terra.

Fa 25 anys en Josep em va demanar un dibuix pel llibret de la seva ordenació i el vaig dibuixar al carrer, entre la gent. Avui res no ha canviat, el dibuix és nou, però el missatge és idèntic.

Josep, gràcies per aquesta capacitat de ser diaca i cristià entre els cristians.

Josep Rom

El grup de revisió de vida.




Cap comentari:

Publica un comentari